cosmos-genesis.net

[mario]

Bor, pel seu costat, atacava a la femella que es defensava furiosament protegint els dos petits que encara romanien indemnes. La fletxa s’havia clavat profundament al seu ample coll i era evident que la ferida era fatal, però, malgrat el sofriment que cada moviment li devia ocasionar, la truja es llençava amb tot el seu pes contra els caçadors i reculava amb celeritat, protegint les dues cries, ja que les altres romanien esteses a terra, mortes per les fletxes dels emboscats. Gorius acompanyava en Bor en l’acuit a l’enfurismat animal i quan ja arribaven corrent Marus i Tassio, el cap assestà el cop definitiu deixant la presa ben clavada i va esperar que els altres arribessin per a rematar-la.
—Fixeu-vos el que he trobat! —Tassio agafava un dels petits porquets que xisclava amb desesperació retorçant-se i intentant mossegar a qui l’havia pres. Amnarès corregué darrera l’altre que fugia esverat.
—Eh! Que no s’escapi el petitó! Ja està, vine aquí, rabiós. —I així, de l’ansietat extrema de la cacera van passar a la riota general davant els xiscles dels dos petits senglars.
—Per què no els portem vius a la roca? —Tassio era un jove imaginatiu i encara que mai ningú no valorava les seves contínues ocurrències, sempre li agradava llençar noves idees tot sabent que serien discutides pels altres.
Bor li clavà una mirada dubtosa amb aquells ulls penetrants.
—S’escaparien. —Va dir no massa convençut.
—Bé. I què? I si no s’escapessin? D’aquí a un temps faríem un bon festí.
Marús també intervingué tot dient: —Doncs les cabres no marxen pas.
—Home... —Bor seguia dubtant— Les cabres són diferents. Són bèsties de ramat i ja hi estan fetes.
—No seria pas difícil de portar-los. —Amnarès va intercedir a favor de la proposta de Tassio. I un cop allí ja veurem el que podem fer amb ells. De moment serà tota una novetat.
—Sí i a més són mascle i femella. —Marus parlava amb entusiasme— Ben mirat, si això funcionés podríem menjar senglar sempre sense haver de baixar a caçar-los.
Bor va donar el seu consentiment i aviat tingueren organitzat el retorn amb les preses penjant de tres troncs llargs i forts que els caçadors portaven a les espatlles camí de la roca, en una tarda calorosa el cel de la qual havia perdut aquell color tant blau per prendre un to grisós i les serres distants que envoltaven les valls semblaven mig amagades darrera d’un vel blanquinós. L’aire rescalfat provocava en els esforçats portadors abundant suor que s’escolava pels seus fronts estrets, banyava les seves esquenes musculades i desprenia unes emanacions oloroses característiques de l’amo del món, que arribaven als aguditzats olfactes de la resta dels habitants de les valls, provocant ràpides carreres vers els refugis habituals, on seguien amb curiositat l’avanç de la comitiva. De tant en tant, els dos petits s’agitaven convulsament xisclant desesperadament, davant els comentaris alegres dels expedicionaris.
Aquest cop, l’arribada a la roca va ser acollida amb grans mostres d’admiració en veure l’enorme fera, que amb el seu cap penjant deixava veure uns ullals corbats d’una grossària tant descomunal que ningú recordava haver vist mai res de semblant.
Els comentaris s’allargaren fins ben entrada la tarda, quan el foc del cel estava ben apunt d’amagar-se a l’horitzó. Telmis era de tots el que més parlava i parlava, eufòric per l’èxit aconseguit i relatant incansable, un i un altre cop, la mort del gran mascle.
—Venia amb els ulls fixos en l’Amnarès, ensenyant-nos els ullals i aixecant pedres i pols amb les seves peülles. Jo estava ben apuntalat amb la llança llesta i esperant l’escomesa. Veia Amnarès plantat i expectant, que agafant la llança amb les dues mans, semblava disposat a saltar sobre el porc com si la baralla hagués d’acabar a mossegades. Fou quelcom fantàstic. Tots els seus músculs quedaven ben marcats ressaltant a la llum que es filtrava per entre les branques, contrastant amb les ombres obscures del torrent; i la seva mirada era, si cap, més afilada encara i terrible que els ullals de la bèstia. En tingué prou amb un cop de llança a dues mans, després d’esquivar lleugerament l’envestida, però un cop tant ràpid i encertat, que quan me’n vaig poder adonar ja tenia la fera clavada al terra movent les potes com si anés corrent i agitant el seu cap punxegut amunt i avall, amb la boca oberta i els ulls sortint-li de les òrbites. La llança li havia travessat la base del coll. Llavors vaig anar-hi ràpid i vaig assestar-li dos cops de llança per darrera de l’omòplat fins que va quedar tant rígid com el veieu ara.
Sempre que Telmis tornava a contar la mateixa història, Tatunc i Nura, fortament agafats, acudien per tornar-la a sentir de nou, entusiasmats. A les seves cares s’apreciava la felicitat que sentien els dos ancians escoltant el viu relat que el jove sabia fer-ne de l’escena. L’orgull de què, a més, Amnarès el triomfador, fos el seu propi fill, els feia riure com dos infants davant els comentaris d’admiració dels seus amics.
Ell, entretant, estava ocupat amb els més joves en la difícil tasca de trobar una manera de retenir vius i presoners els dos porquets.
A la base d’una roca de bona grossària, de les moltes que circumdaven la part alta del seu refugi, van procedir a amuntegar un cercle de pedres apilonades fins a una alçada considerable, i per fi s’hi van deixar anar els dos cadells, els quals, davant l’alegria desbordada de tots, anaren vagarejant pel petit espai d’un costat a l’altre ensumant detingudament cada pedra i cada branquilló del seu nou habitacle. Els hi llançaren uns quants aglans dels més grossos i dolços que hi havia emmagatzemats per moldre, però no van fer cap intenció de menjar.
—Deixeu-los. —Va dir Bor— Ara estan espantats i cal esperar que es tranquil•litzin. Si passats un parell de dies no s’han decidit a menjar res, els haurem de sacrificar.
—Oh ! No! —Es dolgué Ginnia— Són tan graciosos...
La carn ja estava esquarterada i penjada als troncs, disposada per procedir al fumat, i les dones estaven netejant i preparant les pells per assecar-les. Bor somreia satisfet de la bona feina que s’havia fet. Començà a encendre el foc, posant-hi troncs verds mentre els seus companys apilaven les branques que no deixarien escapar el fum. Quan el foc va agafar bé, es va anar augmentant el gruix dels troncs fins que una espessa fumera es va anar filtrant a través del brancam i pujant envers les copes dels arbres, on una lleugera però contínua brisa torçava l’ample columna i la dirigia cap a les properes carenes.
El vell Roguls inflava de manera intermitent les fosses del seu ample nas amb expressió satisfeta.
—Quin aroma tan agradable! No us obre la gana aquesta oloreta? Mmmm... ! Ara menjaria un d’aquests petits sencer.
Ja s’havia fet de nit, però l’ambient era càlid i pesat. Van menjar amb rapidesa i bona gana, il•luminats per les flames canviants de la foguera i al so dels espetarrecs de la llenya verda. Els caçadors estaven més que rendits, i poc després d’haver menjat, un cor sorollós acompanyava amb el seus roncs la cançó crepitant del foc.
Bor deixà als experimentats ancians l’encàrrec d’anar afegint la llenya quan fos necessari, per tal que la fumera continués igual tota la nit. Fou una nit pesada i sense llums al cel. Una mitja lluna apareixia i desapareixia, sempre entre núvols que semblaven tenir pressa per arribar a cercar la propera albada. Quan, per fi, semblà que començaven a destacar-se de la foscor les copes dels arbres veïns, i un ribet gris va emmarcar les siluetes de les muntanyes, s’aixecà un fort vendaval que agafà desprevinguts als que tenien cura del foc.
—El foc! El foc! —Tatunc corria esbojarrat mentre les flames prenien en les branques resseques que tapaven el buit de la roca i aprofitaven la fullaraca, la pinassa del terra i qualsevol altre branquilló per estendre’s com un regueró vers la pròxima fondalada.
—Ràpid! Agafeu branques! Tots a colpejar! Correu cap allà! Què no arribi el foc al barranc o estem perduts! —Bor estava ara tant fora de si, que fins i tot els seus ulls petits semblaven enormes i sortits enfora.
—Mulleu pells! —Roguls recordava altres desastres semblants, i en sentir el seu crit, aviat les dones van acudir portant pells xopes amb les que s’anava cobrint el foc del terra, mentre tots els joves assotaven amb fúria els arbustos incendiats sense deixar que el foc seguís avançant, malgrat la venteguera que feia i que, per sort, va remetre en eixir l’anell de foc per sobre dels turons.
Amnarès contemplava admirat i somrient, com la fràgil Elna apallissava incansable les flames, amb els peus descalços sobre el terra fumejant. Una mescla de fúria i terror feia més grans encara els seus ulls negres; i al jove li va semblar més adorable que mai, quan ja vençut el foc, seguia ella amb frenesí, llençant una i una altra vegada la seva branca verda contra les calcinades restes. Afectuosament, la prengué entre els seus braços i ella repenjà el cap damunt el seu pit suat esclatant en convulsos sanglots.
—Ja ha passat, Elna, ja ha passat. Només ha estat un gran ensurt i res més. Ho veus? Ja no tens per què preocupar-te més. —Deia Amnarès mentre abraçava el cos menut d’ella i intentava calmar-la amb la seva actitud tranquil•litzant.
El qui no estava gens tranquil era Bor, que furiós li donava una bona allisada a Tatunc.
—És que no puc descansar ni un moment? Com us heu deixat sorprendre així per un xic de vent? Imagina’t el que podia haver passat si les flames arriben fins el barranc ara precisament que el bosc és ressec i fa aquests dies tant sufocants. Amb una mica de sort ens haguéssim quedat sense refugi i sense res, però igual ens hi deixem la pell tots atrapats aquí.
—Però Bor, —Responia el compungit ancià— La ventada va començar de sobte. No ens va donar temps a res; i tampoc vosaltres haguéssiu pogut impedir que el foc corregués sense l’ajuda de tots. Dos homes sols no podien parar-lo de cap manera.
—Està bé! Està bé! —El mal humor del cap era evident, però, entenent que tot ja estava dit, arronsà lleument les espatlles i es tombà d’esquenes rondinant entre dents.
—A veure si , al menys, no s’ha cremat la carn. —Per sort el foc no havia agafat del tot a les branques que cobrien la fenedura, així que ràpidament va tornar a col•locar-se bé el brancam, a fi de continuar amb el procés de fumar-la.
Així doncs, només mancava esperar i Bor, un cop va tornar tot a la normalitat, va creure que ja havia arribat el moment d’efectuar una petita sortida.
—Bé, Freimus, aprofitarem el temps que ens queda per a arribar a recollir alguna d’aquelles pedres brillants que em vas mencionar. Els hi portarem i ells ens diran si de veritat n’estan d’interessants.
—S’ha d’arribar quasi fins al mar. —Respongué l’al•ludit— Però en un parell de jornades podrem estar de tornada. Qui m’acompanyarà?
—Emporta’t Rossend i Tassio i torneu el més aviat possible. —Amb aquestes paraules, Bor va donar per acabat l’assumpte i Freimus es va apressar per organitzar la sortida.
Tal com el mateix Freimus havia vaticinat, dos dies més tard tornaven de la curta excursió carregats amb un bon munt de pedres platejades, arrencades penosament al peu de la punxeguda muntanya que descendia quasi fins la vora del mar.
A la roca ja tot estava a punt per la partida. Sols l’última carn seguia penjant dels troncs, on l’operació de fumar-la continuava amb el seu lent procés en espera de que l’exigent Bor es donés per satisfet. El cap notava en la seva gent un anormal estat d’impaciència. Tots maldaven pel desig de veure iniciat el gran viatge, i ara que ja s’havien arranjat tots els preparatius, aquesta ansietat general es manifestava en petits reganys i comentaris exaltats que en condicions normals no s’haguessin produït.
Per fi, davant l’expectació de tots els seus, Bor va considerar que la carn ja estava prou ben assecada i desprenia una aroma que obria la gana; per això, mirant als seus companys, va exclamar:
—Tan aviat com torni a fer-se de dia ens posarem en camí.

FI DEL CAPITOL SETÉ

Mario.