Tornar

LA CREACIÓ DE L’ESPAI I LES SEVES C0NSEQÜÈNCIES

PER MARIO RABASSEDA i MENCHÓN

DEFINICIONS

CREACIÓ: Procés que s’inicia al NO-RES i crea l’Univers

INICI: Desequilibri de forces al NO-RES que dona origen a una ondulació energètica.

CAUSA: El desequilibri es produeix per la senzilla raó de que era possible.

1ª CONSEQÜÈNCIA: L’ondulació original es xuclada des de tots els àmbits, ja que al seu entorn no hi ha res.

2ª CONSEQÜÈNCIA: La gran tensió que suporta aquest primer moviment l’obliga a girar esbojarradament sobre si mateix.

3ª CONSEQÜÈNCIA: El gir no pot resistir la grandiosa força de succió del NO-RES i es fragmenta.

4ª CONSEQÜÈNCIA: Cadascun dels segments es de nou xuclat pel NO-RES repetint-se tot el procés un cop i un altre fins que s’arriba a formar una xarxa d’energies entreteixides.

5ª CONSEQÜÈNCIA: Aquesta xarxa, expandint-se com un núvol crearà un espai dins del N0-RES, que denominarem TEIXIT ESPACIAL.

6ª CONSEQÜÈNCIA: El Teixit Espacial, en ésser atret per l’absorció del NO-RES en totes direccions, sofreix la màxima tensió possible; i si els seus límits exteriors ( donat que el que l’envolta és el NO-RES absolut, sense espai i sense temps, però etern ), seguiran creixent i creixent per sempre més, a dintre del seu si, en instants de màxima tensió, es provocaran estrips de la estructura espacial que originaran el que es coneix com a FORAT NEGRE; es a dir, un buit al si de l’Espai on no hi ha espai.

7ª CONSEQÜÈCIA: Un Forat Negre és el NO-RES, però no infinit, si no que envoltat de Teixit Espacial. Tot just es produeix el fenomen, el NO-RES començarà a treballar xuclant des de l’interior els límits de l’espai per tal d’omplir ràpidament aquell buit completament contranatural, ja que si entenem el NO-RES com el que NO és, tot l’Univers no pot ésser més que un únic punt dins del seu N0.

8ª CONSEQÜÈNCIA: La fi d’un Forat Negre, la seva extinció, provocarà un caos de súper activitat que desembocarà en la formació de les grans galàxies i cossos de l’espai on es generaran les immenses pressions necessàries per tal de comprimir el Teixit Espacial fins al punt de convertir-lo en matèria.

La matèria no és res més que espai concentrat fins al màxim possible.

LA VIDA: La Vida és una conseqüència més de tot aquest procés que ens porta a l’Univers tal com ens l’hem trobat.

Des de el primer moment de la Creació, el moviment energètic que va sorgir al NO-RES era viu. L’energia és viva però no ho sap pas. Sols a mida que vagi assolint memòria, quan una sèrie de noves aportacions energètiques repetides dins d’un ambient adequat li proporcionin la consciència d’ésser viva, començarà aquesta primera guspira a cercar la forma de seguir encalçant noves energies per tal de continuar vivint per sempre.

Més endavant vindrà la recerca de formes i la química més adequades per a cada ocasió, fins arribar a la diversitat que nosaltres coneixem i que si pensem en tot el que ens envolta deu ésser sols una milionèsima part d’una engruna de tot el que hi ha d’haver aquí fora; i de segur que el que pot durar, amb comparació a l’Univers, que mai no acabarà i seguirà sempre creixent, serà molt menys encara.

CONCLUSIÓ: La última conseqüència que us vull comentar és que jo, al menys hi he trobat un principi d’explicació al perquè de tot plegat, i aixó m’ha donat una espècie de pau interior que m’agradaria molt poder compartir amb tots aquells que ho puguin entendre.

AMPLIACIÓ A LES DEFINICIONS

CREACIÓ: Totes les teories científiques que volen explicar el misteri de la Creació comencen equivocadament, segons el meu criteri, per suposar que abans de començar ja existia quelcom. Tan si era matèria concentrada que de cop va fer explosió, com si fos espai on anar col·locant nebuloses, galàxies i forats negres, ningú no compta amb que la veritat de la Creació té forçosament que començar per crear l’espai on s’ubicaran tots els demés elements. Si ja hi hagués un espai existent anterior no podríem pas parlar de Creació. Fins aquells que en el seu temps van voler descriure el Gènesi van donar per suposat que l’espai ja hi era i van començar dient que Deu, en el principi va crear el cel i les estrelles. Però, quin espai? Fins on abastava? Un espai, per molt extens que ens el puguem imaginar, té d’ésser forçosament limitat; ha d’acabar en algun lloc. I després què?

Procurem ara d’imaginar-nos el NO-RES. No és espai ja que no ocupa cap lloc. No hi ha temps en ell perquè no és, però mai no ha estat i per sempre no serà i no es actiu. És l’estat original.

Perquè hi havia d’haver quelcom? Costa d’entendre l’essència d’aquest NO-RES negatiu i etern, però caldrà fer un esforç per tal d’aconseguir-ho i així arribarem a comprendre tot el que va succeir després. Al NO-RES, tot i que no és, si que no se l’hi poden fixar límits. Tot i no essent, ho ocupa tot i no acaba enlloc.

INICI: Es evident que jo no soc pas un científic. Quan dic que l’inici de la Creació va ésser un desequilibri de forces al no del NO-RES vull dir que a l’estat original quelcom es va moure i va provocar una petita úlcera que ja no va tenir aturador. Faig esment d’una ondulació perquè crec que vista la composició de l’Univers on tot gira i gira mogut per energies que van cercant l’equilibri de forces necessari per mantenir la cohesió i contrarestar la gran tensió que te de provocar l’absorció continua del buit exterior, aquesta podria ésser l’explicació més lògica.

Hem de creure que en un principi l’Univers va anar creixent com un petit núvol silenciós i monòton i que podia haver continuat així per sempre més de no haver-se donat les posteriors conseqüències que van ocasionar els canvis que ens han portat a l’estat actual ple de sons, colors i vida. Quant de temps pot haver estat creixent aquest núvol en silenci abans que la primera gran fissura provoques el que la ciència actual considera com a "BIG-BANG " o origen de la Creació?

CAUSA: M’ha estat vertaderament dificultós arribar a la conclusió final d’aquest apartat perquè si be havia intuït el que de veritat havia succeït en el principi, s’hem feia molt difícil descobrir quina va ésser la causa original que va motivar-ho. A la fi, desprès de moltes cavil·lacions a l’entorn del mateix tema, s’hem va ocórrer la resposta com una inspiració.

En l’estat original no existia res. Era el NO-RES absolut. Per què hi havia d’haver quelcom? La lògica natural ens diu que no hi havia d’haver res. que MAI hi havia d’haver hagut res. Llavors, perquè de sobte apareix un Univers al bell mig d’aquest NO-RES inexistent ? Senzillament perquè era possible, i la lògica ens demostra un cop i un altre que allò que és possible quasi sempre acaba succeint. Evidentment si no hagués estat possible mai no hagués succeït. Abans d’aquest primer moviment que va canviar l’estat original no hi havia temps, per tant s’ha de considerar com a l’inici del temps el mateix moment en que va tenir lloc aquella primera ondulació. I en relació al NO-RES, podem refermar-nos en la convicció de que és etern. Mai no va començar i tampoc mai no pot desaparèixer; però també, aquell moment en que s’origina el primer moviment que donarà lloc a l’Univers, marca el canvi d’un NO-RES inexistent i en repòs a un NO-RES igual d’inexistent però amb un immens poder de succió que xuclarà una i mil vegades totes les energies entreteixides que constitueixen el Teixit Espacial per tal d’omplir tot el seu buit infinit.

L’altre conseqüència que se’n pot treure de tot això serà que aquest espai que s’ha creat dintre del NO-RES, per la lògica natural dels fets, seguirà creixent per sempre més i mai no tindrà fi.

PRIMERES CONSEÜÈNCIES: De primer s’origina un petit moviment. És la CREACIÓ, el principi. Llavors es xuclat amb la força infinita del NO-RES. Aquell moviment, un cop iniciat, te d’omplir tot el NO-RES que no és. En ser atret des de tots els àmbits i davant l’impossibilitat de tornar enrera i desaparèixer, l’ondulació es torna cercle i gira i gira esbojarradament per tal de resistir la succió, però la força exterior és immensa i acaba per desintegrar-la. No aconsegueix, però, fer-la desaparèixer perquè per petit que sia, cada segment d’aquest gir rep de nou tota la força de succió del NO-RES i torna a girar sobre si mateix i de nou a fraccionar-se per tornar-hi un cop més. S’ha iniciat un procés que ja no tindrà aturador.

A mida que va creixent, aquest camp d’energies que giren, va formant un núvol on els cercles es van entreteixint i un front exterior on segueix la desintegració dels girs i la continuada expansió d’aquest Univers recent creat.

Aquest Univers, de primer, serà format per un camp d’energies entreteixides que jo he denominat Teixit Espacial perquè és com una xarxa elàstica que entrellaçada resisteix les tensions que des de el front exterior, contínuament atret per la succió del NO-RES, l’estiren en totes direccions. Aquest Teixit Espacial constituirà l’Espai, on tindran lloc les darreres conseqüències que transformaran l’Univers i el convertiran en el que és en la era actual.

SEGONES CONSEQÜÈNCIES: Si fins ara tot el seguit de conseqüències te un plantejament clar i llis, un seguit d’efectes que ens porten a un espai de tres dimensions creixent, però monòton; aquí ja es complica tot i la transformació de l’Espai en un Univers variat, ple de sons, colors i amb infinitat de sistemes diferents que naveguen allunyant-se els uns dels altres, planteja nous interrogants que he intentat de resoldre cercant, com sempre, d’imaginar el que seria possible.

No puc saber quant de temps dura aquest creixement simple del Teixit Espacial que es va expandint formant un núvol en silenci, o be, si per contra, ja de principi s’anava esqueixant per tots costats; però una cosa he tingut molt clara. Si l’Univers s’ha format del NO-RES, per molt gran que es faci, no serà mai més que un únic punt al bell mig del mateix.

Per això mateix, el Teixit Espacial ha d’ésser compacte, ha de formar un sol cos ja que és un sol punt. Ara be: les tensions de l’exterior aniran provocant diferents onades de tensió, ja que en el moment en que uns anells es segmenten per un costat , tota la xarxa es recuperarà i l’absorció del buit farà que el límit es desplaci en un altre sentit provocant un moviment interior que en un moment donat pot acabar en un estrip que origini un forat a l’interior del Cosmos.

Aquest buit interior s’ha d’omplir perquè és contranatural i aquí comença el procés que acabarà formant les Galàxies, les Estrelles, les Nebuloses i els Cossos Estel·lars.

Si un Forat Negre és, com jo crec, un estrip, un buit dintre de l’espai, lògicament el NO-RES que ha quedat envoltat tornarà a xuclar el Teixit Espacial que l’envolta per tal d’omplir completament aquest buit. No es estrany, doncs, que tot el que cau dintre d’aquest forat sia absorbit i integrat per la necessitat física de reomplir-lo. És en aquest punt, just abans de cloure’s el Forat Negre i restablir-se la unitat de l’espai, quan crec jo que tenen lloc els grans caos de super-activitat que fan sorgir les galàxies.

Pensem en aquest núvol en expansió que és l’Espai. Hi ha d’haver en ell, com petites bombolletes d’escuma, una barreja d’energies i petites fraccions del NO-RES (podríem dir-ne electrons?) interactuant i girant per mantenir un equilibri necessari. Un Forat Negre ens el descriuen com un indret fosc i silenciós de l’Espai que absorbeix tot el que s’hi posa a tret sense emetre cap radiació. Si acceptem que es tracta d’un estrip, un buit de NO-RES al si de l’Espai, aquest comportament el trobarem natural ja que aquest buit s’ha d’omplir forçosament. Ara be, què succeeix a la fi d’aquest procés? Perquè es genera aquest caos de super-activitat, aquesta immensa bola giratòria capaç de esdevenir en galàxia? No ho se pas. confio en que algun dia hi haurà qui pugui resoldre aquesta incògnita d’una forma lògica i m’agradaria molt poder-ho entendre. Es possible que s’origini un episodi d’acceleració dels electrons que es desplacin d’un a l’altre costat per aquella necessitat d’omplir el buit i aixó faci augmentar fins al límit la seva temperatura?

Per altra banda, si volem traslladar aquest fet a un lloc com l’atmosfera terrestre, amb una densitat tant alta, ens donarem compte de que un llampec ( que podria ésser una fissura del Teixit Espacial provocada per una excessiva acumulació d’electrons), en lloc de romandre fosc i silenciós com el Forat Negre a l’Espai es converteix en una veritable destral de foc capaç d’esberlar arbres i pedres i de retorçar metalls xuclant les energies necessàries per tornar a omplir l’escletxa. Aquí si que es desferma un veritable episodi de super-activitat que ens pot aproximar a l’idea del que és possible dins d’un ambient súper tens com el del espai exterior. El mateix llamp globular, o llamps en rosari —com globus de foc desplaçant-se lentament flotant en l’aire—, ens poden mostrar en quina forma es pot originar un sistema galàctic.

Tornar